dijous, 16 de desembre del 2010

LA SAGRADA FAMÍLIA 15-12-2010








Financiada con donaciones privadas y con los ingresos del turismo, la Sagrada Familia avanza hacia su teminación y se baraja como como probable fecha de finalización el año 2026.

El examen de la planta y del diseño del templo revela una maravilla de ingenieria imaginativa sin precedentes. La originalidad consiste en volver al origen lo que significa que el origen de todas las cosas es la naturaleza creada por Dios. Gaudí forjo un estilo propio síntesis de neogótico, modernismo y elementos orientales. Para él, forma y función eran indisociables: la belleza estética sólo se alcanza mediante la eficiencia de la estructura, regente del mundo natural.

En 1883 Gaudí heredo la Sagrada Família de un arquitecto anterior, que habia ideado una planta neogótica tradicional. Gaudí imaginó una narración visual en vertical de la vida de Jesucristo. Falleció en 1926, pero dedicó los 12 últimos años de su vida a plasmar su proyecto en maquetas geométricas tridimensionales y no en planos convencionales. Aunque muchas fueron destruidas durante la Guerra Civil, esas maquetas han sido la clave para los sucesores del arquitecto. Las maquetas son el método gaudiniano de asumir el reto arquitectónico: tomar una idea compleja, holística y explicarla de modo que otros puedan entenderla y continuarla.

Adrian Bejan, profesor de ingenieria mecánica de la Universidad de Duke, califica a Gaudí de visionario y lo define como un equilibrista sobre la cuerda que une el arte y la ciencia. Entendió que la naturaleza se construye con leyes matemáticas. Lo más reisistente es lo más eficiente y ligero, y por ende, lo más bello. La lección que Gaudí legó al futuro consiste en buscar la inspiración en la naturaleza.

Torres-símbolo: Cada torre representa a una de las figuras más importantes del cristianismo: Jesús, María, los cuatro evangelistas y los doce apóstoles.

Fachadas: Representan un acontecimiento de la vida de Cristo. La del Nacimiento simboliza su llegada al mundo, la de la Pasión su muerte y resurrección, la de la Gloria, la salvación de la humanidad.

En las gárgolas Gaudí representa especies autóctonas como el lagarto.

Un bosque interior: La planta interior es la tradicional de cruz latina, pero Gaudí proyecto un verdadero bosque de columnas, estas se elevan como los troncos de un árbol cuyas ramas sostienen la cubierta. La luz es captada y distribuida a través de los óculos de la doble cubierta.

Gaudí diseño unos mosaicos con las iniciales de Jesús, María y José para marcar el crucero y ábside de la iglesia.

El templo tiene una superfície interior de 4.500 metros cuadrados y un aforo de 8.000 personas.


ESTRUCTURAS:
Gaudí utilizó superfícies helicoidales y planos curvos como base orgánica de sus edificios. Sus columnas, arcos y escaleras nacen invariablemente de este concepto de diseño natural.

Columnas – En su búsqueda de la columna perfecta. Gaudí estudió el crecimiento en espiral de muchas plantas, un patrón que expone las hojas al sol y aporta resistencia estructural.

Las columnas siguen el patrón natural de distribución del peso propio de los árboles. Gaudí se apartó de la tradición gótica al trasladar la carga lateral de la Sagrada Familia hacia las columnas de la nave: una hazaña de la ingenieria que ofrece una capacidad de sustentación de los sistemas de columnas única.
Las columnas arborescentes principales del templo presentan cuatro tamaños y formas distintas, pero todas ellas acaban en un circulo generado por la traslación de dos poligonos de giro opuesto desde la base (por eso se llaman columnas de doble giro) El diámetro y el número de lados dependen de la carga que tiene que soportar la columna.

Diseñados para contener luces artificiales, los capiteles en forma de nudo de Gaudí se inspiran en los nudos que aparecen en el tronco del árbol.

Los paraboloides hiperbólicos abundan en la naturaleza, por ejemplo, la unión de las raíces y los troncos de los árboles o la membrana que conecta los dedos pulgar e indice en los humanos.

Los arcos siguen a la gravedad – Todas las obras de Gaudí incluyen arcos catenarios (los que describen una curva como la que crea la gravedad al suspender una cuerda sujeta por ambos extremos). Para calcular la capacidad de carga de los arcos, Gaudí colgaba sacos de plomo. Las ingeniosas maquetas en las que Gaudí plasmó los arcos se fotografiaron y utilizarón a modo de planos de construcción.

Doble cubierta: La característica de la cubierta del templo es única: unos hiperboloides reflejan y filtran la luz natural.

Escaleras de caracol: Presentes en plantas, animales y sistemas planetarios, las espirales son una forma y un motivo recurrente en la obra de Gaudí. La concha de caracol y los giros que describen las semillas de arce al caer son algunas de las espirales presentes en la naturaleza estudiadas por Gaudí.
Tejados folioformes: Inspirado en la estructura de una hoja y aplicado al diseño de una cubierta, un plano curvo llamado conoide soporta mucho peso y a la vez canaliza las aguas pluviales.










ORNAMENTOS:
Para Gaudí, el sentido de la belleza estética estaba directamente relacionado con la utilidad práctica. Si en el mundo natural existe la practicidad perfecta, decia, también debe existir la decoración sublime.

Puertas de panal: Los motivos de los panales de miel y de hojas de palma estan presentes en puertas, muros y pavimentos de muchas de las primeras obras de Gaudí.

Zarcillos de vid: Gaudí solia incorporar motivos naturales con forma de espiral. Formas inspiradas en los zarcillos adornan los muros laterales de la fachada del Nacimiento.



Ventanales de formas orgánicas: Siguiendo los patrones de objetos naturales, como los de las diatomeas marinas. Gaudí diseño diversos tipos de ventanales para aumentar la entrada de la luz natural.

Pináculos detallados: Para diseñar los ápices que rematan las torres de la Sagrada Familia, estudió cristales, espigas de cereales y otras plantas.

Gaudí analizo la geometria de la cristalización de minerales tales como la pirita y la incorporó en muchas de sus obras.

La lavanda, el trigo y otras gramineas se cuentan entre las plantas que Gaudí estudió para diseñar sus pináculos.





 

 




dissabte, 4 de desembre del 2010

MONESTIR DE SANTA MARIA DE LLUÇÀ (1160)

ORIGEN
Des de l´any 879 va iniciar-se el poblament del comtat d´Osona pel compte Guifre el Pilós, la repoblació de l´alta comarca del Lluçanès fou feta prenent com a base el terme del castell de Lluçà. Es feu la distribució de les terres entre els pobladors vinguts de la Cerdanya i el Rosselló. Dintre el terme de cada vila s´aixecaren les cases dels seus habitants i aviat s´organitzar el servei religiós entorn dels nuclis de les viles més importants amb la construcció de capelles de tipus rural. Una d´elles fou la que
s´aixeca en honor de Santa Maria, al peu mateix del castell de Lluçà, consagrada l´any 905, a la que seguiren altres capelles com la de Santa Eulàlia de Puigoriol, Sant Cristòfol de Borrasses, Sant Climent de la Riba i Sant Pere de Torruella, per incloure les que després quedarien vinculades a la de Santa Maria de Lluçà.
A les darreries del segle XI, essent bisbe de Vic Berenguer Seniofred de Lluçà, transformà l´esglèsia del seu feude familiar en un petit monestir, on passaren a fer la vida en comú, segons la regla de Sant Agustí, un reduït nombre de clergues que pel fet de seguir la vida canónica s´anomenaren canonges, regits per un prior. Aquests monestir adquirí aviat una importància decisiva a l´alt Lluçanès no solament pel patrimoni que de mica en mica reuní amb les donacions rebudes dels fidels, sinó també per la tutela de béns i terres que aquests posaren sota la seva protecció i amb les mateixes aportacions dels clergues que entraren a formar part de la comunitat.
El monestir de Lluçà fou extingit l´any 1582, data des de la que passà a ser una simple parròquia del bisbat de Vic que continuà amb el servei de les seves anteriors sufragànies, sense que s´immutés res fins al segle passat quan se n´emancipà Santa Eulàlia de Puigoriol, passant a formar un parròquia independent, a la qual va restar adscrita com una sufragània
l´esglèsia de Sant Cristòfol de Borrassés.

LES PINTURES ROMÀNIQUES DEL MONESTIR


Símbols i significats:
Des del punt de vista pictòric la figura més coneguda és la del Pantocrator on Crist és representat com a Déu i Senyor de tot. És la forma d´expressar la creença cristiana, tant a Orient com a Occident, que ell és el principi i fi de tot. La posició majestàtica, seient en un tro reial, beneint amb la mà dreta i amb el llibre a la mà esquerra, però el Pantocrator que hi ha en el monastir sosté la bola del món a la mà esquerra, cal tenir en compte que la representació de la terra en aquella época era plana i no en forma d´esfera.
En els angles del fresc hi ha quatre figures que reben el nom de tetramorfe i que corresponen a l´aguila, l´àngel, el toro i el lleó. Simbolitzen als quatre evangelistes canònics: sant Joan, sant Mateu, sant Lluc i sant Marc respectivament.
L´evangeli de sant Joan, s´enceta dirigint la mirada cap a l´essència mateixa de la divinitat com l´àguila, el rei dels ocells, capaç de mirar de fit a fit el sol, l´astre rei.
Sant Mateu, comença amb la descendència reial de Crist fill de David, el rei, dictada per l´àngel.
Sant Lluc inicia la narració amb l´ofrena del sacrifici del sacerdot. D´aquí el toro, d´entre tots els animals mascles i sense tara sacrificats a Déu pel poble elegit, el toro n´era el rei.
Sant Marc, amb el lleó simbolitza el que crida en el desert i en la tradició bíblica, el desert és el lloc on viuen els animals feréstecs, dels quals el lleó n´és el rei. Crist hi va passar quaranta dies i Ell és el Rei!


SANT JORDI


L´any 1315 a Lluçà podem veure una pintura excepcional i única al nostre país de Sant Jordi.
Jordi ve del grec Georgious. Es format de geos, terra i ergon, treball; així Georgious significa el que treballa la terra.
Es creu que Sant Jordi va nèixer als voltants de l´any 280 a la ciutat de Lydda, equidistant entre Jerusalem i l´actual Tel-Aviv. Els seus pares pertanyien a les families dels primers cristians naturals de Palestina.
Va rebre una formació militar i va servir a l´exèrcit romà, fins que Galeri Cèsar, adjunt de Dioclecià a l´Orient va acusar als cristians d´haver intentat cremar el palau de l´Emperador. Jordi, que havia arribat al grau de capità, va fer front a les moltes acusacions que es feien contra els cristians i sabent que Dioclecià es trobava junt amb la seva esposa, es va presentar a palau i va parlar en defensa dels cristians. Sorprès l´ emperador, per la valentia
d´aquell jove li va oferir, molts més honors dels que ja tenia si renunciava a la seva fe de cristià, però tot va ser en va.
Aleshores Dioclecià va manar que torturessin a l´oficial cristià i es diu que davant els esdeveniments miraculosos que es van succeir fins i tot la pròpia muller de l ´ Emperador es va convertir al cristianisme.
Finalment va morir decapitat junt amb tres dels seus patges anomenats, Apoli, Isaac i Crotal, que en les esglèsies orientals celebren cada 21 d´abril la seva memòria. Els fets van succeir l´any 303.
L´any 313 per l´Edicte de Milà, l´Emperador Constantí otorgava plena llibertat de culte als cristians a tot l´Imperi Romà. També els restituí les esglèsies i altres immobles de què havien estat desposseits.
El cos del gran màrtir, així se l´anomena a l´Orient, va tornar a la ciutat natal de Lydda per ser enterrat, i es construeix a Constantinoble la primera Basílica dedicada a Sant Jordi, al mateix temps que diferents monestirs grecs, de la Capadòcia i fins i tot de Geòrgia, l´ escolleix com a patró.
Al segle VIII, el Papa Lleó II, li dedicà la primera esglèsia i ja al segle VIIIè es portat el cap de Sant Jordi a Roma des d´on es va difondre la seva veneració per a tot l´Occident cristià. A Catalunya es nomenat patró per les Corts de Catalunya i Aragó, reunides a Barcelona l´any 1456 i el Papa Alexandre VII ho confirma poc temps desprès.

FRONTAL DE L´ALTAR






A l´estiu de 1906 Pau Picasso va estar a Gósol, només tenia 25 anys, peró ja era un artista respectat. Va ser aquí on va escriure l´anomenat Carnet Català, una mena de bloc d´anotacions, esbossos per a futures pintures, retrats de camperols i escenes de la vida rural al peu del Cadí.

Del frontal de l´altar de l´esglèsia del monestir destaca l´escena de la Visitació d´on és possible que Picasso anotés com el pintor soluciona el tema de la mirada de les dues dones, aquí els quatre ulls queden representats en tres ( inici del cubisme picassià ?)